On és l’equilibri en la docència? (i II)

on-es-lequilibri-en-la-docencia-i-ii

A la primera part, vam veure la importància de l’equilibri en el fur intern del propi professor com a llavor d’una relació exitosa envers els seus alumnes. No obstant això, i com en tota relació, cal no perdre de vista que els estudiants també són part activa del binomi professor-alumne.

Lluny de ser simples contenidors als quals omplir de coneixement, els alumnes són la part de l’ensenyament que jutja severament al mestre, premiant o castigant quotidianament l’actuació del docent. Afortunadament, aquesta mecànica pot ser una estupenda eina d’anàlisi de l’eficàcia del conductor d’un grup, i és extremadament útil escoltar atentament les paraules dels alumnes per tal de poder prendre una temperatura adequada de l’ambient.

Així doncs, vegem quins extrems perceben immediatament els estudiants i que el professor haurà d’estar atent a evitar.

Entre l’abús de poder i la submissió

D’una manera semblant a l’arrel dels problemes que poden donar-se en el tercer punt de l’anterior article (entre l’egoisme i el despreniment), la percepció del professor com algú jeràrquicament superior pot desembocar en una distorsió de la situació natural.

Si bé és cert que el professor és el responsable primari de l’acompliment del grup, tampoc és l’únic. És fàcil, però, que el pes d’aquesta responsabilitat acabi per aixafar el sentiment de confiança que hauria de ser prioritari en un grup perquè aquest adquireixi els coneixements necessaris. Des de la inflexibilitat en la metodologia emprada a l’extralimitació en les punicions acadèmiques, és més fàcil del que sembla passar de ser una figura d’autoritat a una autoritària.

En aquests casos en què el lideratge acaba per mantenir-se en la seva posició basant-se accions més properes a la força o la coacció, els alumnes entren en el joc. Bé sigui per mètodes passius, com reduir la seva assistència o silenciar els seus precs i preguntes, bé sigui per altres actius, com encarar o cridar l’atenció a instàncies organitzatives, el procés d’aprenentatge es veu fortament danyat.
Molts docents, tractant d’evitar precisament aquesta disrupció, opten per posicionar-se just a l’altra banda de l’espectre. En aquestes ocasions, anteposen constantment la zona de confort dels seus alumnes i cedeixen, conscient o inconscientment, a les resistències d’aquells que estan al seu càrrec. Complint aquestes circumstàncies, és comú que l’estructura de poder es dilueixi en favor de les exigències de l’alumnat, el que es converteix en una altra manera de perjudicar el procés educatiu.

El cridaner és que la relació part ja estabilitzada el primer dia de curs. Normalment, la balança de poder s’inclina constantment cap a un bàndol i altre, tornant a l’equilibri principalment gràcies a la capacitat de negociar del professor. I és tenint aquesta idea en ment, precisament, la manera ideal d’evitar que el conflicte arribi a l’aula.

Entre embotir i estirar el contingut

Qualsevol esforç intel•lectual, encara que parlem d’un aprenentatge amb major base pràctica que teòrica, requereix d’una energia que es tradueix en capacitat de concentració. Com més energia, més atenció. A aquesta senzilla equació li afegim que com més contingut s’imparteix més ràpid es desgasta l’energia de l’alumne i, per tant, la seva capacitat de concentració.
No obstant això, a ningú se li escapa que l’absència de contingut —o l’abundància de palla, segons es miri—, també engrunen la concentració dels alumnes més aplicats.

En tot cas, són els mateixos estudiants els que deixen clar el seu nivell d’energia amb la seva postura corporal. Si a un terç de la sessió la majoria mostra evidents símptomes de cansament, és possible que sigui necessari canviar a una activitat més interactiva. Si malgrat aquestes mostres encara queda molt per impartir, potser és bona idea revisar el material didàctic per si el docent pogués descartar exemples de cas, anècdotes o, simplement, evitar excessius detalls irrellevants.

Encara que hem de recordar que aquests extrems guarden una relació intrínseca amb situar-se…

Entre la impaciència i la parsimònia

Cada grup té el seu propi ritme d’assimilació de contingut, al qual el professor s’ha d’ajustar. Aquesta adaptació no es porta a terme només per les directrius dels alumnes, sinó que és necessària per establir unes pautes de les que partir de base abans d’esperonar als estudiants.

El llindar de disminució d’atenció està situat entre els quinze i vint minuts sense interacció entre emissor i receptor. O el que és el mateix: per al grup d’estudiants mitjà, l’ideal és intercalar una activitat cada vint minuts, aproximadament.

En referir-nos a una adaptació al grup, parlem de la necessitat del docent de conèixer quant poden absorbir seus estudiants abans de decaure. Si es compta amb un grup d’assimilació ràpida o el contingut és lleuger, en aquests vint minuts es pot tractar d’inculcar més matèria; en cas contrari, és possible que la millor opció passi per realitzar exercicis pràctics, trencant amb una cascada d’informació de la que, més d’hora que tard, els alumnes desconnectaran.

Com dèiem al principi de l’anterior article, un curs és un aprenentatge per professor i alumne. També hem comentat que cada grup té el seu pols, encara que això sigui obviat sovint. Al final, l’experiència ens diu que les dues coses van íntimament lligades i que, especialment ara que han començat els nous programes formatius, cada vegada que comença la relació amb una classe, és com posar el marcador a zero.

Per això, aquest moment d’inici se’ns obre la millor de les oportunitats, on aprofitar les experiències formatives que tenim per davant i aprendre a millorar les relacions amb els nostres alumnes, no només com a docents, sinó com a centres formatius.