On és l’equilibri en la docència? (I)

on-es-lequilibri-en-la-docencia-i

El procés d’aprenentatge converteix alumnes i professors per igual. És una d’aquelles particularitats que poques vegades s’expressen obertament quan es parla de l’àrea de la docència.
Durant un curs, les dinàmiques professor-alumne obliguen a passar per etapes de negociació, com l’ajust del ritme educatiu per tal d’arribar a un bon equilibri en la docència, entre assimilació i lliurament de coneixement, d’acompanyament, com amb les seccions particularment rocoses del temari o, fins i tot, polsos velats que poden tornar-se en passiu-agressius si el mestre deixa de prestar atenció als senyals.

Aquestes etapes són específiques per a cada grup. On un curs es pot veure esquitxat per un grapat de situacions tenses, amb un tour de force entre professorat i alumnat que desgasta fins i tot l’organització del centre, altres grups poden encaixar a la perfecció des del primer dia i ser un camí de roses. No obstant això, cada etapa es dibuixa sempre entre diferents extrems.
És pràcticament impossible ponderar dins de quin rangs es mouen els alumnes, presents o futurs, per molts sondejos demogràfics que realitzem dins la nostra cota de públic. Però sí que és factible delimitar els trets actitudinals i entre quines postures es mou el professorat ja que, al capdavall, és qui exercirà la funció de lideratge dins d’un curs.

En els següents articles destacarem alguns arquetips de tarannà que defineixen les tendències naturals de molts professionals de l’educació. La idea no és assenyalar ni culpabilitzar ningú, sinó establir unes referències clares i ajudar a aconseguir aquest punt mitjà en què es troba l’equilibri.

El fur intern del docent

Hi ha tres extrems en què un docent, per caràcter purament personal, tendeix a moure lliurement. Són el marc en el qual una persona té una decisió lliure i total, basada en les seves conviccions i creences, el que en la seva interrelació amb els alumnes conforma la seva ètica professional.

Entre la desgana i la hiperactivitat

En un món en què el workaholism es viu exclusivament com un acte de bé, s’obvien les implicacions professionals que pot comportar. I encara que aquest és un tema en què bussejar durant hores i dies, al llarg i ample d’articles sobre productivitat i organització, per al professorat implica dues actituds diferenciades que poden, fins i tot, derivar en patologies conductuals.

Abanderar la màxima compressió en la relació entre temps i treball pot portar al personal docent a emprendre èpoques de treball amb una dosi frenètica de motivació. Aquestes temporades, carregades de cursos, es filtren a les aules com dinàmiques de ritme alt en la qual els alumnes solquen el contingut al ritme d’un professor pendent a acabar el currículum amb una ràtio d’aprovats elevat mentre té la mirada fixa en altres projectes paral•lels .

Aquesta tendència, que pot ser altament beneficiosa amb la quantitat adequada de projectes, pot desembocar en una propensió a errors i biaixos qualificatius que alenteixen el procés d’aprenentatge d’uns alumnes que, sent humans, poden perdre peu en qualsevol moment per causes diverses.

I més encara, la dispersió natural de tenir el cap en molts llocs alhora obliga el professor a un ritme mental que pot abocar al burnout. Llavors ja no es tracta només d’un alumne endarrerit, sinó de la pèrdua del paper de lideratge dins del grup o, en el pitjor dels casos, fins i tot una càrrega administrativa que partia de la il•lusió de voler complir expectatives amb excés.

Entre la vehemència i el desafecte

La certesa d’estar al capdavant d’un grup per inculcar un coneixement propi és un caramel que, com veurem en un futur, pot distorsionar la percepció d’un mateix i posar-un esglaó per sobre d’aquells amb què es comparteix el viatge d’un curs.

Un dels primers símptomes és la tendència a alçar la veu o realitzar gestos enèrgics, tractant de recalcar fins i tot la més petita de les nocions. I encara que hi ha qui és especialment expressiu corporalment, el professor ha de tenir espais d’introspecció per discernir quan la seva passió per un contingut està arrencant del seu lloc com a formador per a convertir-lo en predicador obcecat. Els alumnes entenen amb la pràctica i l’argumentació, no amb l’excés comunicatiu.

A l’altre costat de l’espectre, tenim aquells professionals docents que no tenen força a l’hora d’impartir la seva disciplina. Parlem d’una qüestió de forma, no d’intenció. Malgrat quant pugui agradar al professor la seva matèria —i potser perquè aquesta sigui molt teòrica o tècnica—, és possible que aquesta predilecció no estigui arribant als seus estudiants. I encara que la creença que els badalls dels alumnes són quelcom típic, és possible que el professor hagi de plantejar dinàmiques de grup més actives o donar-li una volta de rosca al seu temari per intentar buscar connexions enèrgiques amb els seus alumnes.

Entre l’egoisme i el despreniment

El coneixement és poder. I d’alguna manera estranya hi ha qui, malgrat Internet i els exemples on el saber en mans d’un col • lectiu aconsegueix resultats extraordinaris, se segueix pensant que el poder és l’únic que manté als líders. Que és una espècie d’habilitat individual que atresorar i nodrir de manera unilateral.

Quan tenim unes quantes sessions (o mesos) per davant i un grup amb qui compartir-los, tractar de racionar quant s’ensenya és una arma de doble tall. La preparació implica planejar i conèixer les respostes a preguntes que encara estan per fer. Però l’ansietat per retindre contingut útil per als alumnes és la principal causa de inconcrecions i desconnexions entre parcel•les del temari que mai s’expliquen, el que acaba repercutint en la qualitat d’ensenyament i el temps perdut tornant a temes suposadament ja explicats.

I després hi ha aquest altre extrem en què el professor deixa a disposició de l’alumnat tota la informació. D’una banda, i més amb la immensa font d’informació contradictòria que pot arribar a ser Internet, és una bona manera d’apuntar al contingut fiable. Però de l’altra, l’excés de material lliurat porta a alguns estudiants a plantejar-se la figura del docent. És cert que és la decisió més pràctica en alguns marcs educatius com l’universitari, on donar d’entrada la màxima quantitat d’informació permet que els alumnes flexibilitzin els seus horaris i prenguin les seves decisions sense carregar més al professor. Però en la immensa majoria de situacions, cal que l’equip docent recordi que aquest material és el suport pel qual guiar els seus alumnes a través del seu coneixement.

Per conèixer on es troba l’equlibri en la docència quan els alumnes també són part activa, segueix l’enllaç.